[vc_row][vc_column][vc_column_text css=””]Sovint, compaginar la maternitat i una professió liberal com la meva, pot comportar certs desafiaments que, fins que no se’t plantegen i els vius de ben a prop, et costaria d’imaginar.
La conciliació ha sigut, i és, sempre un punt de discussió constant en el nostre entorn laboral però, el cert és que, per les dones autònomes i de professions liberals, aquesta qüestió es torna, simplement, una quimera.
La reflexió d’avui no versa sobre la conciliació en si mateixa sinó en com aquesta qüestió és utilitzada com a moneda de canvi en situacions en les qualificaria de “manca de companyerisme” dins el nostre sector.
Així doncs, existeix companyerisme entre advocats?
Context del cas:
Procediment judicial aplaçat diverses vegades, per motius judicials.
El dia de la seva celebració, la companya contraria, embarassada, va demanar no continuar, doncs no es trobava bé.
Se suspèn el judici però la companya en qüestió manifesta davant les parts -inclòs el Jutge- que no hi haurà problema en assenyalar nova data en les properes setmanes, atès que si no assisteix ella, hi assistirà un company seu de Despatx que coneix de l’assumpte. Val a dir, que es tractava d’un Despatx d’advocats amb renom i amb molts integrants en el Departament de la matèria objecte de procediment.
Evidentment, el judici se suspèn i s’assenyala nova data als dos mesos següents, seguint les indicacions de la pròpia Lletrada contraria.
La sorpresa arriba quan el company de Despatx de la meva companya- el seu superior directe, Soci de Departament y Fundador del Despatx d’Advocats– em demana tornar a suspendre el judici assenyalat, atès que la companya es trobava en situació de baixa mèdica per risc en l’embaràs.
De fet, no em demana sinó que em requereix que “obligui” a la meva clienta a suspendre.
Fonamenta el seu requeriment apel·lant a la meva condició de mare i professional, i al fet que ell porta molts anys de professió i que és el que “s’ha de fer”.
No content amb el to imperatiu, continua el seu discurs marcant una clara diferència de posicions entre els dos i m’adverteix que, de no avenir-me al què em “demana”, em veuré greument perjudicada.
El seu missatge no només deixava clar que, com a dona, advocada i mare, havia de tenir una “especial sensibilitat” cap a la situació d’una altra advocada, que es trobava en una situació personal difícil, sinó que anava més enllà.
La seva prepotència venia marcada en tot el seu discurs, tant escrit com verbal i em va tractar com si fos una integrant del seu col·lectiu, a qui podia manar què i com fer les coses -o almenys, així em vaig sentir.
Tot i les ganes de no atendre el requeriment, el sentit comú va primar i vaig decidir recomanar a la meva clienta aplaçar novament el judici. Bàsicament per dos motius:
1.- perquè els mesos passarien igual i jo me’ls passaria redactant recursos i més recursos al Jutjat perquè el cmpany contrari no deixaria de presentar escrits judicials.
2.- perquè em posava en la pell de la meva companya i hagués volgut que també fossin “companys” amb mi. I volia tenir una “rival” en condicions.
Reflexió del cas:
No obstant, la gran pregunta és: aquest company -el superior de la meva contraria- s’hagués dirigit en aquests termes si jo hagués estat un home?
Doncs bé, jo crec que no. Considero que el companyerisme en el món jurídic no consisteix a pressionar els altres a prendre decisions en funció de la seva condició personal.
El veritable companyerisme es fonamenta en el respecte mutu i en la consideració de les decisions professionals sense imposar visions o valors personals.
Com a advocada, la meva prioritat és defensar els interessos dels meus clients i, en aquest cas, vaig veure coartat aquest dret. Conciliar vida labora i familiar és un dret que hem de defensar, però sense utilitzar-lo com una eina de pressió entre Companys de professió.
Conclusió:
Aquesta experiència m’ha fet pensar en la necessitat d’un canvi de perspectiva.
El veritable companyerisme jurídic implica saber diferenciar entre decisions que el teu contrari pren en benefici i interès d’un tercer, en aquest cas, el client, i les decisions que prendria de forma particular.
Hem de poder actuar amb llibertat, sense pressions per raó de gènere o circumstàncies personals.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]
#DiaridunaAdvocada